Si en tens ganes pots llegir el seu relat:
SOC LLIURE
L’aigua de
la platja acaricia els meus peus de pell bruna, el vent em xiula a les orelles
i el meu cabell llarg i llis voleia seguint el moviment de la sorra. Sé que soc
lliure, lliure de veritat, sé que s’han acabat les barreres i les desigualtats,
corro i volo per sobre les onades i sé que començo una nova vida. Una vida com
cal, la que em mereixo.
Durant
tretze anys havia viscut a l’infern. En un infern vermell i poderós, que em
feia viure amb ràbia i por durant cada dia de la meva vida. Des que m’aixecava
fins que me n’anava a dormir, m’envaïa i m’anava consumint poc a poc. Era com
una força que em tornava dèbil i petita i que no em deixava treure el poder i
la força que sempre he portat a dins.
Sé que tot
s’ha acabat però sempre el recordaré. Recordaré la seva mirada, plena de fúria
i els seus ulls plens de ràbia i també els seus crits. Uns crits que només
escopien culpa, i injustícies. Els seus forts cops de puny empenyien el meu
petit cos amb força. Les seves esbatussades, i jo, intentant aixecar-me amb les
poques forces que em quedaven, desitjant que no tornés a passar un altre cop.
Però per
molt que ho desitgés, mai era així. Sempre tornaven aquells crits i aquelles
bufetades fins a deixar-me estirada
sobre el parquet llis de casa, sense ni un gram de força més. Caiguda al
terra, encara tenia l'esperança que algun dia tot acabaria, que tot tornaria a
ser com abans.
Ara l’aigua
de la platja acaricia els meus peus de pell bruna. Visc en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada