diumenge, 25 de maig del 2014

Relat GUANYADOR del Concurs de les Preses, en la categoria de 16 a 18 anys.

Aquí el teniu!!!


PROMET-ME UNA COSA
Si mai llegeixes això, és que les coses a Afganistan han acabat malament. M’entristeix pensar que no he pogut tornar a casa amb tu, tal com havíem planejat al començar aquesta aventura. Només vull dir-te que m’hagi passat el que m’hagi passat, vull que siguis feliç...

Unes setmanes abans...
Veig en James amagat a darrera una furgoneta, molt a prop meu. S’acosta corrent, però per sort, ningú el veu.
-       No entris aquí, està morint molta gent – diu mentre respira amb dificultats.
-       Queda’t amb mi.
-       Alice... – S’inclina per fer-me un últim petó. Sé que no servirà de res que li demani que es quedi. Ell entrarà a l’edifici amb la resta de soldats.
-       T’estimo, James. T’espero aquí.
-       T’estimo Alice.
M’abraça una última vegada. Els crits dels soldats i els sorolls de les armes impedeixen que senti molt bé el què em diu en James. De sobre, es sent el soroll sec d’una pistola que ha sigut disparada molt a prop nostre. Ens separem, i veig que tinc sang a les mans. “Impossible” penso, no he notat la bala. De seguida em començo a posar nerviosa.
-       James!
Ell aixeca el cap, li cauen llàgrimes dels ulls. Es passa la mà pel pit. Sang. Estàvem tant pendents l’un de l’altre, que no ens hem adonat que teníem un soldat a darrera.
-       Merda – Sospira en James. Els genolls li fallen i cau sobre meu.
Agafo el material del meu maletí i començo a treure tot l’equip d’emergència mèdica. Gasses, desinfectant, pinces...
-       Alice, no ho intentis – La seva veu és molt dèbil i tremola mentre parla – Ja he perdut massa sang.
-       Tranquil, te’n sortiràs.
L’estiro al costat meu, de manera que ningú vegi que som allà. Començo a passar-li gasses i desinfectant per la ferida, però ell té raó: ha perdut massa sang.
-       T’estimo.
-       James...
-       T’estimo, Alice.
No para de repetir aquestes paraules mentre noto com se’n va. No puc fer-hi, res. Intento donar-li calmants però sé que no li serviran. Si el soldat ferit hagués estat qualsevol altre, no ho hagués ni intentat. Aquestes ferides acostumen a ser letals.
-       Alice promet-me una cosa. Ara mateix correràs cap a la base i demanaràs que et deixin marxar. Agafaràs el primer avió a Manhattan i en menys d’una setmana seràs a casa. Allà només et demano que siguis feliç. Tornaràs a començar de zero sense mi, perquè la única cosa que necessito jo ara, és saber que seràs feliç per a poder ser-ho jo també.  
-       James ara et portarem a la base. Segur que algun metge et pot veure.
-       No és necessari, ho saps... – m’acaricia els cabells amb la poca força que li resta -  Deixa’m aquí i marxa. Necessito saber que et salvaràs.
-       Però James...
-       Alice, t’estimo.
-       James... no puc fer-ho, no sense tu.
-       Alice, fes-ho. Amb més motiu i tot, fes-ho per mi.
-       T’estimo.
-       T’estimo.
Tanca els ulls, sé que s’ha acabat. He vist morir masses soldats davant dels meus ulls des de que sóc metgessa de l’exèrcit, i el moment és dolorosament inconfusible. En John veu el què ha passat i s’acosta.
-       Alice...
No sap què dir, i jo no puc parar de plorar. Entre els dos portem a en James a la cabanya de l’hospital, seguint el protocol.
Passa una estona fins que aconsegueixo centrar-me de nou. Penso en el què m’espera. El seu funeral serà als Estats Units, tal com ell sempre havia desitjat. Per això s’han de fer molts tràmits que no tinc cap mena de ganes de fer. Primer he de fer el que ell vol que faci. Volia.
-       Dedueixo que això és un adéu? – Em diu l’oficial.
-       Efectivament, abandono l’exèrcit senyor.
***
Ordeno els objectes den James, ja fa un mes que soc a casa. De sobte, al fons del seu armari, trobo una carta: “Per la meva estimada Alice”...
Si mai llegeixes això, és que les coses a Afganistan han acabat malament. M’entristeix pensar que no he pogut tornar a casa amb tu, tal com havíem planejat al començar aquesta aventura. Només vull dir-te que m’hagi passat el que m’hagi passat, vull que siguis feliç. Més enllà d’ajudar a la gent aquí a l’hospital on treballes, vas decidir acompanyar-me a l’Afganistan i realitzar una feina molt necessitada en les missions militars. Per aquest fet, hauries d’estar molt orgullosa de tu, perquè el què fas val or i ets imprescindible. Per altra banda, pensar que estàs llegint això i que jo segurament ja no hi soc, em dol. No puc imaginar-me com ha de ser per tu estar sola perquè si la situació fos al revés, no ho suportaria. He deixat aquesta carta perquè segueixis endavant, Alice. Necessito que ho facis. Que continuïs treballant en allò que t’encanta, que coneguis gent nova, que siguis feliç. Que no et faci por enamorar-te de nou, que no et preocupi somriure, que no perdis temps estan de dol i que no em trobis molt a faltar. Perquè tot i ser difícil (fins a un extrem que no em sé imaginar) sé que ets forta, i que podràs amb això i amb tot el què vingui. Perquè ja diuen que la vida és massa curta i que no hi ha temps per a penedir-se i menys per a estar trist. Al final tots acabem miserablement igual, i em nego a que ho passis malament per mi. Pensa que si vaig morir a l’Afganistan, vaig defensar el què creia fins la mort. Necessito que tu facis el mateix. T’estimo, i em costa demanar-te tot això perquè entenc com de difícil ha de ser tot. T’estimo, i no podria imaginar-me la situació al revés. T’estimo, i et trobaré a faltar sigui on sigui. T’estimo, i simplement t’estimo. – James.


Blue Sky
 
Tanco la carta i m’adono que és tot el que em queda d’ell. La base per la meva nova vida que, a contracor, hauré de començar.
Maria Pujol
4t ESO

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada