PROMET-ME UNA COSA
Si
mai llegeixes això, és que les coses a Afganistan han acabat malament.
M’entristeix pensar que no he pogut tornar a casa amb tu, tal com havíem
planejat al començar aquesta aventura. Només vull dir-te que m’hagi passat el
que m’hagi passat, vull que siguis feliç...
Unes
setmanes abans...
Veig en James amagat a darrera una furgoneta, molt a
prop meu. S’acosta corrent, però per sort, ningú el veu.
-
No
entris aquí, està morint molta gent – diu mentre respira amb dificultats.
-
Queda’t
amb mi.
-
Alice...
– S’inclina per fer-me un últim petó. Sé que no servirà de res que li demani que
es quedi. Ell entrarà a l’edifici amb la resta de soldats.
-
T’estimo,
James. T’espero aquí.
-
T’estimo
Alice.
M’abraça una última vegada. Els crits dels soldats i
els sorolls de les armes impedeixen que senti molt bé el què em diu en James.
De sobre, es sent el soroll sec d’una pistola que ha sigut disparada molt a
prop nostre. Ens separem, i veig que tinc sang a les mans. “Impossible” penso,
no he notat la bala. De seguida em començo a posar nerviosa.
-
James!
Ell aixeca el cap, li cauen llàgrimes dels ulls. Es
passa la mà pel pit. Sang. Estàvem tant pendents l’un de l’altre, que no ens
hem adonat que teníem un soldat a darrera.
-
Merda – Sospira
en James. Els genolls li fallen i cau sobre meu.
Agafo el material del meu maletí i començo a treure
tot l’equip d’emergència mèdica. Gasses, desinfectant, pinces...
-
Alice,
no ho intentis – La seva veu és molt dèbil i tremola mentre parla – Ja he
perdut massa sang.
-
Tranquil,
te’n sortiràs.
L’estiro al costat meu, de manera que ningú vegi que
som allà. Començo a passar-li gasses i desinfectant per la ferida, però ell té
raó: ha perdut massa sang.
-
T’estimo.
-
James...
-
T’estimo,
Alice.
No para de repetir aquestes paraules mentre noto com
se’n va. No puc fer-hi, res. Intento donar-li calmants però sé que no li serviran.
Si el soldat ferit hagués estat qualsevol altre, no ho hagués ni intentat. Aquestes
ferides acostumen a ser letals.
-
Alice
promet-me una cosa. Ara mateix correràs cap a la base i demanaràs que et deixin
marxar. Agafaràs el primer avió a Manhattan i en menys d’una setmana seràs a
casa. Allà només et demano que siguis feliç. Tornaràs a començar de zero sense
mi, perquè la única cosa que necessito jo ara, és saber que seràs feliç per a
poder ser-ho jo també.
-
James
ara et portarem a la base. Segur que algun metge et pot veure.
-
No és
necessari, ho saps... – m’acaricia els cabells amb la poca força que li resta -
Deixa’m aquí i marxa. Necessito saber
que et salvaràs.
-
Però
James...
-
Alice,
t’estimo.
-
James...
no puc fer-ho, no sense tu.
-
Alice,
fes-ho. Amb més motiu i tot, fes-ho per mi.
-
T’estimo.
-
T’estimo.
Tanca els ulls, sé que s’ha acabat. He vist morir
masses soldats davant dels meus ulls des de que sóc metgessa de l’exèrcit, i el
moment és dolorosament inconfusible. En John veu el què ha passat i s’acosta.
-
Alice...
No sap què dir, i jo no puc parar de plorar. Entre
els dos portem a en James a la cabanya de l’hospital, seguint el protocol.
Passa una estona fins que aconsegueixo centrar-me de
nou. Penso en el què m’espera. El seu funeral serà als Estats Units, tal com
ell sempre havia desitjat. Per això s’han de fer molts tràmits que no tinc cap
mena de ganes de fer. Primer he de fer el que ell vol que faci. Volia.
-
Dedueixo
que això és un adéu? – Em diu l’oficial.
-
Efectivament,
abandono l’exèrcit senyor.
***
Ordeno els objectes den James, ja fa un mes que soc a
casa. De sobte, al fons del seu armari, trobo una carta: “Per la meva estimada
Alice”...
Si
mai llegeixes això, és que les coses a Afganistan han acabat malament.
M’entristeix pensar que no he pogut tornar a casa amb tu, tal com havíem
planejat al començar aquesta aventura. Només vull dir-te que m’hagi passat el
que m’hagi passat, vull que siguis feliç. Més enllà d’ajudar a la gent aquí a
l’hospital on treballes, vas decidir acompanyar-me a l’Afganistan i realitzar
una feina molt necessitada en les missions militars. Per aquest fet, hauries
d’estar molt orgullosa de tu, perquè el què fas val or i ets imprescindible.
Per altra banda, pensar que estàs llegint això i que jo segurament ja no hi
soc, em dol. No puc imaginar-me com ha de ser per tu estar sola perquè si la
situació fos al revés, no ho suportaria. He deixat aquesta carta perquè
segueixis endavant, Alice. Necessito que ho facis. Que continuïs treballant en
allò que t’encanta, que coneguis gent nova, que siguis feliç. Que no et faci
por enamorar-te de nou, que no et preocupi somriure, que no perdis temps estan
de dol i que no em trobis molt a faltar. Perquè tot i ser difícil (fins a un
extrem que no em sé imaginar) sé que ets forta, i que podràs amb això i amb tot
el què vingui. Perquè ja diuen que la vida és massa curta i que no hi ha temps
per a penedir-se i menys per a estar trist. Al final tots acabem miserablement
igual, i em nego a que ho passis malament per mi. Pensa que si vaig morir a
l’Afganistan, vaig defensar el què creia fins la mort. Necessito que tu facis
el mateix. T’estimo, i em costa demanar-te tot això perquè entenc com de
difícil ha de ser tot. T’estimo, i no podria imaginar-me la situació al revés.
T’estimo, i et trobaré a faltar sigui on sigui. T’estimo, i simplement t’estimo.
– James.
|
Tanco la carta i
m’adono que és tot el que em queda d’ell. La base per la meva nova vida que, a
contracor, hauré de començar.
Maria Pujol
4t ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada