Imaginacions?
Corres, corres pel mig del bosc i no saps on corres ni
perquè corres. Et dóna la sensació que et persegueix algú, però enmig de la
nit fosca i freda no veus cares humanes ni animals amb mirada amenaçadora. Et
sembla que en aquell moment, qualsevol soroll pot ser perillós per tu. Això és
el que passa quan estàs sol i no saps per on començar a buscar el teu raconet
segur entremig d'un bosc ple de perills.
Quan has trobat la teva petita llar t'hi amagues i no
estàs disposat a sortir-ne fins que la llum potent del matí no torni a sortir.
Hola. Sóc en Pau. Sóc un nen de 14 anys i tot i així, visc
al bosc. Quan tenia 10 anys vaig quedar orfe, sense pare ni mare. De fet, des
de llavors estic al mig d'un bosc immens, prop de Les Preses, a la Serra del
Corb. Us pot semblar estrany que ningú s’hagi fet càrrec de mi, però per la
resta dels mortals m’he tornat invisible.
La meva llar és una petita casa on venia, amb els meus pares, a passar
el diumenge. No és gaire gran, però està força bé. Tinc una petita estufa per a
l'hivern i una finestra per deixar entrar l'aire a l'estiu. També hi ha un
armari amb roba, i un fogonet per preparar-hi menjar. Com que el meu pare era
caçador i carnisser, m'havia ensenyat totes les tècniques per caçar i preparar
la carn perquè fos bona, així que menjo carn i altres fruits que trobo pel
bosc.
La vida al bosc sense ningú és molt entretinguda de dia.
Però de nit és tot un terror. Hi ha sorolls que posen la pell de gallina i que
fan que agafi por. Però com que sempre és igual, hi he acabat agafant confiança
i ara ja puc saber quin soroll és.
Aquest matí m'he aixecat i he sortit per mirar el paisatge,
no feia un dia gaire clar. Era més aviat un dia lleig i fosc. Les aus no
volaven i no hi havia sons de matí. S'acostava una tempesta.
Era molt normal una tempesta al bosc. Però jo sempre tinc
el pressentiment que durant una tempesta, la mala sort m'acompanya i sempre tanco
la porta amb un bon tronc i em quedo sota les mantes.
Fa fred, i sento sorolls que no havia sentit mai. De sobte
em van venir calfreds i vaig pensar que el millor era dormir.
Quan em vaig despertar encara no havia acabat la tempesta.
Però vaig sortir per caçar. Quan començava a estar lluny de casa, vaig sentir
uns sorolls molt sospitosos. Vaig pensar que era un animal enorme i que venia
cap a mi.
I vaig començar a córrer. A córrer pel mig del bosc sense
direcció ni motiu. Em dóna la sensació que em persegueix algú, però enmig de la
nit fosca i freda no veig cap cara humana ni animals amb mirada amenaçadora.
Em sembla que en aquell moment, qualsevol soroll pot ser
perillós per a mi. Això és el que passa quan estàs sol i no saps per on
començar a buscar la teva llar.
Quan arribo a casa m'hi amago i no estic disposat a
sortir-ne fins que la llum potent del matí no torni a sortir.
Però avui fa sol, m'he amagat i la llum del dia ha sortit i
per això, he estat content. Tot forma part de la imaginació.
Nom: Ferran Delgà Fernández
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada