dijous, 30 de maig de 2013

Relat guanyador dels Premis per al Foment de la Creativitat


ÉS CASA MEVA
Eren quarts de deu del matí d’un divendres qualsevol del mes d’agost. Jo ja estava desperta i feia estona que remenava per la cuina  preparant un bon esmorzar. Els meus pares encara dormien, la nit anterior havien anat tard al llit perquè s’havien quedat al menjador parlant, tot  preocupats de temes que jo desconeixia. Ja tenia la taula parada i les torrades acabaven de sortir de la torradora, ben rossetes i calentes. 

Vaig sentir unes passes que s’apropaven pel menjador i, a corre-cuita, vaig posar les torrades al mig de la taula, al costat de la mantega i la melmelada. La mare se’m va acostar, encara mig endormiscada i feia mala cara però dissimulant va dir: -Mmmm... quina oloreta! Bon dia filla, veig que ja ens has preparat l’esmorzar, tu sí que ens cuides bé!- Em va abraçar molt fort i fins i tot vam jugar una mica. Tot d’una va sonar el timbre de la porta. –Ves a obrir Blanca, que jo despertaré al teu pare- Va dir-me la mare. Vaig arrencar a córrer cap a l’entrada, no vaig tardar gaire en arribar-hi, ja que el pis on vivíem era petit. Vaig estirar el braç per arribar bé al pom de la porta i poder-la obrir, vaig haver de posar-me de puntetes, encara no era prou alta com per arribar-hi fàcilment. En obrir la porta, una veu greu i desconeguda em va espantar. Era molt estrany tenir visites a aquella hora del matí. A l’altre costat de la porta hi havia dos homes, tots dos duien americana i corbata i darrere d’ells hi havia dos policies. No tenia ni idea de qui podien ser ni de què podien voler. Un dels homes duia un maletí de color negre i l’altre aguantava un porta folis i un bolígraf a l’altre mà. Me’ls vaig quedar mirant amb la boca oberta.   –Bon dia.- Va dir un d’ells. Només sentir aquestes paraules, la mare va aparèixer de sobte darrere meu. Davant d’aquella situació, en veure aquells desconeguts davant la porta de casa meva, vaig deixar-la oberta i em vaig esmunyir entre les cames de la meva mare. El pare tot d’una va aparèixer i es va dirigir cap a la porta per parlar amb aquells homes. En aquells moments vaig córrer cap a la cuina. Jo sentia veus de lluny, però no podia entendre amb exactitud el que deien. El pare va tancar la porta rere la seva esquena i va quedar-se al replà de l’escala parlant amb aquella gent. La mare feia cara de preocupació, però actuava com si ja sabés de què anava el tema, com si ja no l’hi hagués vingut de nou, com si ja s’esperés aquella visita tan estranya. Va agafar un tovalló de paper i va eixugar-se els ulls humits. No havia vist mai la meva mare d’aquella manera, jo no entenia res, no sabia què estava passant ni qui eren aquells homes que s’havien emportat el meu pare a parlar fora de casa nostra. Aquesta situació m’inquietava, tenia por. La mare, després d’estar uns segons asseguda a la cadira, sense dir res i mirant enlloc, es va aixecar i sense parpellejar em va dir: -Blanca, ves a la teva habitació i vesteix-te. – Ella va començar a recollir les coses de la taula sense haver tastat ni una engruna d’aquell esmorzar que jo havia preparat. – Però per què? A on anem? Jo vull esmorzar... per què no esmorzem? – Vaig preguntar.- No filla – Va contestar-me amb una veu trista i apagada, esforçant-se perquè les seves llàgrimes no li llisquessin galta avall. Com si no hagués sentit res, va repetir:-Corre, vés a l’habitació i vesteix-te. Vaig fer-li cas, estranyada i sense entendre res vaig anar cap a la meva habitació, mentre travessava el menjador, ja no sentia les veus del meu pare i d’aquells homes a l’altre costat de la porta, però un soroll nou em va estrènyer el cor. Era un gemec provinent de la cuina. Vaig tornar-hi i vaig veure a la mare i al pare al seu costat amb uns papers a les mans, tots dos esclataren en plors. Vaig anar ràpidament cap a on eren ells i vaig abraçar-los molt fort. Jo també plorava. La meva mare era una persona forta, i no solia plorar davant meu, pressentia que alguna cosa estava canviant, però encara no n’era conscient d’això, era massa petita per entendre que aquella situació m’arribaria a canviar la vida. Des de la cuina veia que la porta seguia oberta i els quatre homes seguien drets al replà de l’escala. Un dels policies tenia una cinta vermella molt estranya i l’estava desenrotllant. El pare va mirar la mare, li va posar la mà sobre l’espatlla i li va mirar als ulls.- Tant tu com jo sabíem que això passaria, estàvem avisats.- Va dir-li ell amb un to seriós i amb els ulls negats. –Ja ho sé Pere! Però suposo que sempre havia desitjat amb totes les meves forces que tot fos un malson i no volia creure que arribés a passar!. – Som-hi Marta, anem a l’habitació a buscar les coses que vam preparar ahir i sortim d’aquí, Blanca, canvia’t i agafa aquelles coses que més t’estimis.- El pare va dir-me això tot ajupint-se i mirant-me els ulls amb aquella mirada fosca i trista. Aquest cop vaig fer cas del que em van dir, vaig vestir-me amb les mans tremoloses, dins la meva bossa vaig posar-hi algunes joguines, la meva caixa de colors de fusta, una foto que tenia sobre el capçal del llit i un ninot de peluix que m’havia regalat la meva àvia quan vaig fer els tres anys. En sortir de l’habitació, els meus pares ja s’havien vestit i estaven traient unes maletes de viatge de la seva habitació. –A on anem mama?. –Ara anirem a casa la tieta Pilar, passarem uns dies a casa seva.- Va contestar-me ella tot fent un esforç per aixecar una motxilla molt gran plena de roba. La tieta Pilar vivia sola a l’altre costat de Barcelona, era la germana gran del meu pare, i sempre anàvem a casa seva per celebrar dinars i sopars, però aquest cop hi anàvem sense celebrar res. Vam sortir tots junts del pis, i el meu pare va tancar la porta darrere seu, molt a poc a poc, com si no ho volgués. Va lliurar les claus a un dels homes encorbatats i el policia del rotllo de cinta, va acabar de desenrotllar-lo i el va enganxar d’un costat a l’altre de porta. Jo ja no gosava fer cap més pregunta, tenia por i només vaig agafar el meu peluix i el vaig estrènyer ben fort. Una llàgrima va tornar a brollar per la cara de la meva mare, d’una revolada va agafar les maletes i tots vam anar baixant les escales. Estàvem tots tres asseguts al metro, en silenci, esperant que les cinc parades que faltaven per arribar a la nostra estació de destí transcorreguessin el més ràpid possible. La tieta Pilar vivia a una casa gran de color blanc. L’entrada donava a un rebedor molt ampli amb un mirall molt gros. La tieta ens esperava dreta al mig de la sala, ella sí que sabia el que passava, perquè no va fer falta dir res. –Benvinguts a casa- ens va dir. Va acompanyar-nos a una habitació molt gran amb un llit de matrimoni i un matalàs als peus. – Blanca sento que ara per ara hagis de dormir en un matalàs al terra, més endavant ja buscarem alguna cosa millor. Jo vaig deixar les coses sobre el matalàs entenent que aquell seria el meu llit i la Pilar va anar-nos a preparar alguna cosa per esmorzar. La meva mare es va acostar cap allà on era jo, i va asseure’s al meu costat. –Blanca suposo que no entens res del que està passant, però veuràs, és una situació molt complicada tant per tu com per el teu pare i per mi. – Però mama, perquè hem marxat de casa? Qui eren aquells homes? – Vaig preguntar inquieta. –Aquells homes han vingut per quedar-se el nostre pis, resulta que des que el pare no té feina, no tenim prou diners per pagar al banc i per culpa d’això ens l’han pres. Però filla, no pateixis, ara viurem a casa la tieta i quan puguem tenir els diners mirarem de tornar a casa nostra. – I quan tindrem aquests diners mama? Jo us puc donar els diners que tinc a la guardiola... N’hi haurà prou?-. –La mare em va mirar i em va abraçar ben fort intentant amagar la gran tristesa. Aquell dia va ser un malson. Jo tenia cinc anys. Ara tinc una filla de cinc anys i cada vegada que agafo el diari i llegeixo el que una família com la meva està passant cada dia arreu del país, revisc aquella sensació que algú que no coneixes ni has vist mai, apareix un dia a casa per fer-te’n fora, t’arrenca de les mans tot allò que és teu, i tu, impotent davant la situació, et veus obligat a marxar de l’única casa que tens. Ho deixes tot rere aquella porta tancada que saps que no podràs tornar a obrir. I tot d’una desapareix el que és “casa teva”. I t’adones que allò no és un malson, sinó que és la trista realitat de cada dia.
Pseudònim: Nineta
Autora: Carla Colom Domènech


Cap comentari:

Publica un comentari