divendres, 9 de març de 2012

Obra Premiada a FICCIONS, l'aventura de crear històries 2010

OBRA ESCRITA PER:
Laura Matabosch, Laia Reixach i Martina Rodríguez
FINALISTAS I PREMI TERRITORIAL FICCIONS 2010
Professora: Carrie Dorca
CAPÍTOL 1
CONVERSES VERSUS REFLEXIONS
- TÉ, JA TORNA, VEUS? Avui sí que ens prendrem el rebentat passat per aigua.
- Ja fóra hora, coi, que tal com ha anat l’estiuada, una bona remullada no ens farà pas cap mal.
La conversa dels dos vells em començava a amoïnar de debò. Per la moto, més que res. La pluja és el pitjor enemic del motorista, perquè no deixa alternatives: quan plou, a cobert i santa paciència. No tant per la mullena i el perill obvi de relliscar, com per la visibilitat: l’aigua s’escola per la visera i no et deixa veure res. De moment el cel, però, no es veia tan amenaçador com això; en realitat s’assemblava força a la monotonia blavosa que havia presidit aquell estiu particularment sec, en què els diaris no havien parat de publicar estadístiques amb rècords relatius a la sequera: dies sense precipitacions, percentatge dels pantans… Vaig estar a punt de replicar que de núvols amb prou feines se’n veia un traient el nas per l’horitzó, i que el tro havia sonat a la quinta forca, però de petit m’havien ensenyat a no ficar-me en les converses dels grans.
Evidentment que les meves ganes a portar-los la contrària guanyaven a callar i continuar sentint els comentaris dels senyors grans, però tot i això, havia de fer el possible per resistir-me, per deixar-los dir i fer veure com si bufés el vent.
La veritat era que em feia ràbia que uns vells incrèduls estiguessin comentant que plouria, ja que seria gairebé impossible que un dia com avui, després de l’espectacular sequera el temps es decidís a canviar.
-         Estic gairebé del tot segur que no plourà- es va dir el noi entre els seus pensaments- i espero no equivocar-me.
Així doncs, va decidir agafar la moto i anar a fer un volt per tota la ciutat.
Tot anava bé fins el moment que va haver de parar perquè el botó més enlairat del semàfor estava encès: Li va caure una petita gota damunt el comptaquilòmetres. Va fer com si res, com si no l’hagués vista. 
Semblava un punt concentrat d’aigua sense sentit, que no s’acabaria convertint en una cortina densa d’aigua.
El noi, en Pau, es va començar a posar nerviós; no tenia por de relliscar degut a la mullena, sinó por de què les gotes li regalimessin per la visera i no tingués la total visibilitat del carrer.
Quan el semàfor es va posar verd, va arrencar ràpidament la moto per tal de poder posar-se a cobert.
No hi va ser a temps, era massa tard, els núvols ja havien començat a descarregar l’aigua acumulada de tants dies de sequera a tota velocitat.
Aquella vegada no havia fet cas als més grans, que sovint són els que tenen més experiències de les coses, els que et poden donar bons consells,... Malgrat això, els adolescents ens pensem que posseïm la veritat absoluta i no tenim temps per escoltar les veus més assenyades.
La seva mà va anar tan ràpid a donar mitja volta al mànec del gas, que la moto va anar a parar a l’altra banda de carrer. La situació de la caiguda d’en Pau era molt impactant...

CAPÍTOL II
DE MOMENT... UN MALSON

-On sóc?- Va preguntar el noi amb una veu tan afeblida que ningú el va sentir.
-Què m’ha passat?-

Les llums de l’ambulància no paraven de donar voltes, talment com el seu cap, i il·luminaven el munt de gent que s’amuntegava al seu voltant esperant que reacciones després d’un cop com aquell.
No li responien les cames, tenia la cara freda, els pensament desbordats per la incertesa, els sorolls l’eixordaven... Tots els sentits s’havien revolucionat i tots els sentiments es multiplicaven per moments, sobretot la por.
Les parpelles li pesaven, tenia el cos entumit, i finalment va cedir al cansament i al dolor, i es va deixar caure damunt els braços tremolosos d’una noia ...
Tot era fosc però es podia distingir una feble silueta asseguda en una cadira, molt a prop seu. De cop, una porta es va obrir al fons d’aquella habitació desconeguda. El “clac” de l’interruptor el va acabar de desvetllar.

-Mare?- Què feia la seva mare al seu costat, amb aquells ulls tan plorosos?

Tenia tantes preguntes per fer-li, però la boca no li responia. Era com si no pogués parlar, tot i que se’n moria de ganes.
Què estava passant, hi havia algú que realment ho tenia clar del tot?

Va intentar acariciar-li la mà per tranquil·litzar-la. A poc a poc, anava aconseguint moure’s.
Un cop va tenir superat el repte de les mans, va decidir posar el seu cos a prova. Ho va provar amb les cames. Es concentrava només en el moviment. Destinava totes les seves forces en poder-les aixecar. Però no ho va aconseguir. Llavors una brillant llàgrima va remullar la seva galta tot desfermant la seva ràbia.
La seva mare el va abraçar càlidament.
Les següents hores van servir perquè en Pau recapitulés tot el que en aquells tres dies havia passat. Perquè s’adonés de la seva sort, però també de la seva desgràcia.
-Per què no em responen les cames?- Va preguntar esperant una resposta contraria a la que el pobre adolescent s’imaginava.

Però, no s’equivocava, les seves cames no responien perquè l’accident l’havia deixat invàlid. 
-No podré caminar mai més?- Preguntava mentre la ràbia se li desfermava en un plor incontrolat.

Realment hi havia alguna resposta segura en aquella pregunta? No! Ningú sabia del cert què podia passar amb aquell noi, ja que era impossible tenir un diagnòstic precís.
Havia dormit tres dies sencers, però malgrat això, estava cansat. Va decidir deixar de mirar revistes per turmentar-se una mica amb els seus pensaments...
Mai s’havia pogut imaginar que algun dia desitjaria haver d’anar a peu a casa, haver de fer les llargues excursions de l’escola, haver de ballar a la festa de final de curs, de poder córrer rere quatre coloms, d’haver d’aixecar-se a mitja nit per anar a buscar un got d’aigua...
De fet, mai s’havia pogut imaginar que algun dia desitjaria que s’acabés tot, desitjaria adormir-se i despertar-se lluny d’aquell malson, lluny de tot.

CAPÍTOL III
EL MALSON DEJÀ VU
Tancat en una habitació d’un hospital se sentia igual que dins d’una gàbia, de fet pitjor, se sentia a dins d’una gàbia castigat per imprudent, per  temerari, per no escoltar.
Però era el que li pertocava, tothom ha de encarar les conseqüències, i la seva, al seu parer, era massa cruel.

No es podia moure del llit, havia de demanar ajuda per a tot, criticant-se com a inútil.
Tot el dia pensava, pensava, i pensava, li venien flaixos del dia de l’accident, plorava, agafava atacs de ràbia, maleïa a tothom i agraïa qui l’anava a veure.

-         Creu-me Pau, tot s’arreglarà, ho sé, no pots acabar així. -li deia l’Olga, la seva amiga de tota la vida, encara amb els ulls vermells.
-         No ho sé, Olga, ho veig tot negre, si no fos per aquests petits moments, m’hauria tornat boig.

I així era, en Pau cada dia estava pitjor, no físicament, perquè s’estava recuperant, però podríem dir que si, s’estava tornant boig.

Un dia, i per curiós que sembli, plovia, el metge els va informar que ja tenien un diagnòstic, el misteriós cas d’aquell adolescent ja tenia nom, i esperaven que també solució.

Però no se sabia perquè, el doctor es va fer esperar, els va anunciar que els donaria el diagnòstic al cap d’una hora.

-         No entenc aquesta espera, no entenc perquè ens deixen amb aquesta intriga,...- en Pau estava incòmode, preocupat, no ho entenia.

Aquella hora semblava que mai passava, tan sols havien passat cinc minuts i semblaven eternitats.
Mira a l’habitació. Al costat seu hi ha l’Olga, al costat de l’Olga, una mica més enllà asseguda a la cadira, la seva mare, i a l’altre costat, el seu pare, tots esperançats. Però ell no, li rosega alguna cosa per dins, que li diu que no canti victòria, que aquella espera és dolenta.
Inconscientment recorda un dia d’una altra espera, un dia que fou maleït. Ningú  no en sap res d’aquell dia, només ell i no sap perquè aquest record li oprimeix el cervell. Fa el possible per esvair-lo però el record torna, boirós, confús, però és allà.

Recorda aquell matí quan es va llevar, era petit, tan sols un marrec amb ganes de jugar. Era dissabte i ja ho tenia tot planificat: es llevaria, es vestiria, esmorzaria, i aniria a buscar l’Olga per anar a jugar. Tenien tot el matí i podrien acabar la cabana que havien començat a construir en al jardí de casa els avis. Que n’estava de content, construir una cabana, amb l’Olga, la seva millor amiga. La construcció va sortir perfecte, la cabana s’aguantava, eren a dins i cridava  a l’àvia que hi anés. Esperava veure la cara de sorpresa de l’àvia davant d’aquella formosa construcció.
-         Àvia! Vine! Afanya’t!- que estrany, l’àvia no venia.
-         Àvia! Va vine!- encara no hi anava.
A la fi vaig sentir la veu de l’àvia que hem deia:
- Espera’t , espera’t una mica. Ara no puc.
Mai vaig entendre perquè l’àvia em feia esperar. Ella sempre era molt atenta quan jo la demanava em responia i venia de seguida. Què li passava?
Vaig esperar-me amb l’Olga molta estona a la cabana i el que els meus ulls van veure va ser una ambulància.
L’avi era mort, l’ambulància el venia a atendre, però a mi ningú no em va dir res. Ningú va pensar amb mi. Jo era dins la cabana amb l’Olga, que esperava i esperava...

I ara sóc a una habitació d’hospital amb l’Olga, i els meus pares, i espero...

CAPÍTOL IV
camí cap a un somni
I en realitat què espero?
El meu diagnòstic? O Espero eixir-me en una nova vida?
En Pau s’endinsa en els seus pensaments, tot difuminant-los en una realitat fictícia.
I de fet, què entenc per una nova vida? 
A l’institut.
Continuo amb els meus estudis, parlant amb els meus amics i com sempre jo, al costat de l’Olga. La sirena del timbre que deixa eixordats a tots els alumnes, les pilotes descontrolades, les busques del rellotge que es resisteixen a avançar,  les mirades còmplices entre els companys,... i amb tot això el pas del temps; el meu èxit en els estudis i la meva entrada a la Universitat.
Amb els amics.
Amb qui passes els millors moments, rient i els pitjors moments, plorant. Perquè de fet,  passi el que passi són amb tu i et donen la possibilitat de creure en allò impossible. I aquelles festes on no perds un moment de moure el cul, intentant seduir una noia que potser més endavant acabarà convertint-se en una de les millors amistats.
A casa.
La família no deixa de recolzar-me, d’atabalar-me, aconsellar-me... amb aquelles llargues discussions que semblen no acabar mai. Els inacabables dinars familiars amb les preguntes rutinàries, que malgrat sempre ser iguals, sempre et sorprenen.
Al carrer.
Escoltant les converses dels vells, que moltes vegades, degut a la seva experiència volen canviar el món, i des dels ulls dels joves només aparenten ser uns pobres rondinaires. Els sorolls que es barregen, no et deixen escoltar res i  t’ho deixen  sentir tot. La mirada esgarriada de la gent, que camina en un món totalment diferent del teu i que en encreuar-t’hi, es produeix un xoc.
 I finalment l’Olga. Una persona que no ha dubtat mai de mi, que a vegades m’ha conegut més que jo a mi mateix, i que ha compartit amb mi mil i uns moments indescriptibles. Les llargues converses a la cabana, les mirades que deien més que qualsevol paraula, les mítiques sortides de casa, els íntims secrets compartits, i sens dubte, el nostre recolzament.
S’obre la porta, i entre el metge. Veig la imatge clara, gens difuminada, la cara de preocupació dels meus pares, i jo, allà. Torno a difuminar-me en els meus pensaments...

Al cap d’un temps.
Continuo estant assegut a la cabana de casa els avis, aquella cabana on vaig estar cridant a la meva àvia quan el meu avi s’estava morint.  I ara, miro el meu voltant i m’adono que en realitat aquell diagnòstic era el menys important per a mi i em continuo preguntant si el que m’ha passat és un malson o bé un camí cap a un somni.






Cap comentari:

Publica un comentari