divendres, 9 de març de 2012

Obra Finalista a FICCIONS, l'aventura de crear històries 2011

OBRA ESCRITA PER:
Laura Matabosch, Laia Reixach i Martina Rodríguez
FINALISTAS FICCIONS 2011
Professora: Carrie Dorca
Alçant el vol! 

Aquesta és la trista història d’un home. L’home estava obsessionat amb el llenguatge, però ell no ho sabia. Fins avui, havia estat una persona afable i havia tingut una vida tranquil·la. Ara, ja de vell, deixaria de treballar i es dedicaria a no fer res en particular. Tornaria per última vegada amb les mans a la butxaca cap a casa, on l’esperarien els seus fills, les seves petites coses i la casa per recollir-lo. Però tornaria amb l’estranya convicció d’haver de fer encara alguna cosa perquè la seva vellesa conclogués amb dignitat.

En Nicolau era un home destinat a la llengua, no es fixava en res més que no fossin les paraules, les expressions i el vocabulari que ell i la gent del seu voltant utilitzava per dialogar, però no se n’adonava.
No podia passar un dia sense que ell pensés en les classes de llengües que havia rebut a l’institut, en les llunyanes assignatures que passaven en un tancar i obrir d’ulls, en els professors de la universitat, que tot i quedar-li enrere, no s’oblidava ni de la mínima expressió de tots ells.

Però, avui era l’últim dia de treball de la seva vida, ja que se li estaven acostant els seixanta-cinc anys i la seva jornada s’havia anat reduint fins arribar a no haver d’anar a treballar. Al sortir de l’escola en la qual havia treballat 30 anys, va recordar tots els instants que havia passat amb els seus alumnes, tots els crits que els hi havia fet, les bromes que els hi havia gastat, les males passades amb els companys de feina, les ajudes, el respecte... Tenia tants moments per recordar, que fins i tot alguna llàgrima va decidir viatjar galta avall.

És un goig poder dir que avui és el meu últim dia de treball- pensava en Nicolau. I en aquest moment, s’adonà que no podia retrocedir al passat ni afrontar amb llàgrimes aquests moments, sinó que els havia de viure i relacionar amb somriures, bons records i sobretot orgull.

Eren les sis  de la tarda del dimarts 25 d’Octubre del 1981, i casa seva era a vint minuts caminant. Tenia un bon tros de camí per reflexionar. Gaudiria de l’últim trajecte des de l’escola fins a casa: es posà en marxa, tot i que les seves passes sorgiren lentes.

S’entretenia amb qualsevol cosa que veia, amb qualsevol tonteria que per petita que fos, li atreia l’atenció. Estava al seu món i hi estava satisfet, es sentia orgullós d’ell mateix.

Va aturar-se de cop, va retrocedir uns metres i es va ajupir. Hi havia una bonica papallona sobre una pedra,  estava quieta, semblava que reposes, que coi s’empatollava ara, les papallones no reposen, volen, van de flor en flor i gaudeixen de la curta vida que tenen. En Nicolau no pogué resistir la temptació, obrí la mà i hi diposità plàcidament la papallona, se l’endugué amb ell. Caminant, la papallona restava quieta damunt la mà, semblava no tenir cap intenció de volar, d’escapar-se i anar-se’n en busca d’una flor per delectar-se amb el  seu nèctar, no, ans el contrari, la papallona restava quieta i  feu una cosa molt estranya el seu cos va començar a engruixodir-se, semblava que rebentaria, però de cop i volta d’aquella minúscula trompa van sorgir unes bombolletes en forma de lletres, aquestes s’ordenaren i en Nicolau va llegir: “No tornis a casa, encara no!Fes allò que encara et cal fer, sinó ho fas te’npenediràs sempre més! Acte seguit la papallona s’enlairà i desaparegué volant.

En Nicolau restà astorat, que coi ha passat?-es preguntà, realment estic despert o m’he enfilat pel núvols? No,no... estic despert, i faig el trajecte cap a casa, m’he trobat una papallona preciosa que m’ha donat un missatge, però les papallones no ho fan això, les papallones volen ... no reparteixen missatges, què coi em passa?

NO TORNIS A CASA, ENCARA NO! FES ALLÒ QUE ENCARA ET CAL FER SINÓ HO FAS TE’N PENEDIRÀS SEMPRE MÉS!... Què vol dir això?


Trencant enigmes!

Vaig seguir caminant un tros tot pensant quin sentit podien tenir aquelles paraules tan misterioses. Tot concentrat en els meus pensaments vaig perdre el món de vista i emprendre inconscientment la ruta cap a biblioteca, el meu camí preferit. De cop em trobava davant d’una immensa porta de ferro amb dibuixos antics. Malgrat sabia que m’esperaven a casa encara no podia tornar. Atret per les paraules i la immensitat d’experiències resumides en aquell edifici, vaig entrar amb un petit somriure que deixava clara la meva felicitat.

No podia deixar de mirar cada prestatge, cada làmpada, taules, racons amagats entre pilons de llibres... Era cert que em coneixia quasi cada pam d’aquell espai, però m’era impossible no gaudir d’aquell entorn tan acollidor.

Vaig emprendre una nova ruta, tot seguint els cartells que deixaven pas a un munt de temes interessants. Just darrera l’escala que portava a la part més antiga de l’edifici hi havia un espai buit, em va cridar l’atenció. Era impressionat, unes immenses prestatgeries que arribaven fins molt amunt. El sostre encara era més sorprenent. Hi havia dibuixat les diferents constel·lacions, ple de puntets brillants que simulaven un cel estrellat. A la dreta de la porta d’entrada, hi havia uns sofàs de color vermell on em vaig deixar caure per tal de contemplar la bellesa del que estava veient.

Vaig restar allà assegut durant molta estona, recolzat al seient tot mirant al sostre, que em feia sentir relaxat tot gaudint d’aquella tarda tan màgica.

Els meus ulls van seguir hipnòtics davant tanta bellesa i van anar resseguint la silueta de cada racó i per fi la vaig veure. Era grossa i estava situada al centre de l’habitació. Semblava impossible que no l’hagués vist, però immers en les constel·lacions vaig quedar estorat.

En acostar-m’hi lentament vaig emprendre un  viatge al passat...

...era el dia del meu aniversari, feia dues setmanes que l’esperava ansiosament. Era més que una joguina, l’havia vist tantes vegades a l’aparador d’aquella petita botiga de la plaça del Pi, havia passat tantes estones palplantat davant el vidre observant-la, imaginant el dia que la tindria. I avui per fi, el dia havia arribat.
Els meus pares van arribar amb un gran paquet rodó, no vaig poder evitar obrir-lo de seguida. I davant  els meus ulls aparegué per fi, aquella esperada bola del món.
A partir d’aquell moment vaig iniciar un joc que m’acompanyà durant tota la meva joventut...

I ara em trobava altra vegada davant aquella visió i no podia evitar repetir un cop més aquell joc.

Un joc que va donar sentit a tota la meva vida i que ara, com havia dit aquella papallona em calia fer.

NO TORNIS A CASA, ENCARA NO! FES ALLÒ QUE ENCARA ET CAL FER SINÓ HO FAS TE’N PENEDIRÀS SEMPRE MÉS!... per fi havia descobert el que havia fer!

Girant el món !

Vaig fer-la girar, mirant-la amb deteniment, i de cop, ho vaig veure clar i vaig posar el dit al lloc exacte. I llavors, un joc de joventut tan familiar per a mi, va esdevenir totalment rar.

De cop el món es va tornar negre i després d’un instant de por, un poble preciós i petitó era davant meu. Un poble on tothom coneix tothom però alhora tothom és desconegut.

Als afores de la ciutat es veien camps de cultiu i al centre de la vila un bar de poble.
Vaig encaminar-me cap al bar, no podia creure allò que m’havia succeït, i per tant, no m’ho vaig creure. Vaig pensar que tenia febre i estava al·lucinant, o potser m’havia adormit al sofà sota aquelles constel·lacions, però tot i que era irreal, continuava fascinat i intrigat.

Per el camí vaig veure moltes papallones, totes diferents, però amb un comportament estrany, totes estaven quietes, descansant.

Per precaució no en vaig tocar cap.

La vila m’era familiar i misteriosa, vaig entrar al bar, allà, un home em va indicar que m’assegués al seu costat.

Vostè és foraster, cert?- em digué l’home. Si- li responc.

-Sap on està?

-La veritat,... és que conec a quest poble d’alguna cosa, però no sabria dir com es diu.
-Té raó, aquesta vila és familiar per a tot aquell que té alguna cosa pendent, però no té nom.

Després d’aquestes paraules, encara tenia més curiositat, i li vaig preguntar- I què se suposa que tinc pendent de fer?-

L’home, estranyat em va mirar, i va contestar- això no ho puc saber, és vostè qui ho ha d’esbrinar.-Acabant així la conversació, vaig sortir del bar, i al carrer, un noia, molt jove, va arribar corrent fins on era jo.

-Vostè, el seu nom és Nicolau? És vostè?- Vaig assentir.-Afanyi’s, hem d’anar-hi ràpid- Cada cop més desconcertat li vaig preguntar on havíem d’anar, ella, com a resposta, em va agafar de bracet i em va arrossegar cap algun lloc d’aquella vila.

La casa era feta de fusta, estrany enmig de tot de cases de pedra, la porta era alta i robusta, i les finestres també, molt grosses però amb una cortina molt gruixuda vermella, sense cap possibilitat per a esbrinar res del seu interior. Llavors la noia va parlar- Afanyi’s, corri, ha d’entrar, ara ja no el puc ajudar.- i així marxà, en direcció contraria d’on havíem sortit.

La casa em desafiava a entrar, sense pensar-ho hi vaig entrar, no era un covard, i allí, enmig d’objectes domèstics hi havia paraules escrites, poesia, textos, paraules soltes,... però en arribar al que sembla un dormitori, hi tornen a ser, les mateixes paraules, el mateix advertiment:

NO TORNIS A CASA, ENCARA NO! FES ALLÒ QUE ENCARA ET CAL FER SINÓ HO FAS TE’N PENEDIRÀS SEMPRE MÉS!


Vaig fer-la girar, mirant-la amb deteniment, i de cop, ho vaig veure clar i vaig posar el dit al lloc exacte. I llavors, un joc de joventut tan familiar per a mi, va esdevenir totalment rar.
Tot d’imatges em passaven pel cap, de fet, no eren imatges, sinó paraules, noms, històries,...
Tota la meva vida amb paraules, no sé quan de temps vaig estar dempeus en aquell lloc veient paraules davant dels meus ulls, però allò no era bo... O sí, que era bo?
Sabia que estava a punt de desxifrar l’enigma, ja ho tenia, ja sabia perquè no podia tornar a casa!
Doctor, doctor, no es preocupi, ja hem localitzat en Nicolau...

Pols, cendra, fum!

Aquesta és la trista història d’un home, la meva, en Nicolau. En un dia aparentment abstracte, que semblava ser el final, redescobrí  el principi.

El doctor parlà clar:
-Nicolau, ens has donat un bon ensurt! Apa, vingui amb nosaltres.

No podia deixar que aquell home se m’emportés, havia de resistir.
Mentre la mà dreta sostenia la meva bola del món, amb l’altre donava cops a tot aquell que intentava fer-me canviar d’opinió. De cop, vaig notar una forta punxada i vaig perdre el món de vista...

Avui era l’últim dia de treball de la meva vida, ja que se m’estaven acostant els seixanta-cinc anys i la meva jornada s’havia anant reduint fins a no haver d’anar a treballar. Al sortir de l’escola, en la qual havia treballat 30 anys, vaig recordar tots els instants que havia passat amb els meus alumnes.

Caminava sense rumb, m’entretenia amb qualsevol cosa que veia, amb qualsevol tonteria que per petita que fos, m’atreia l’atenció. Estava al meu món i estava satisfet, em sentia orgullós de mi mateix.

Després la papallona, que deixant-se caure sobre la meva mà, em donà un missatge que quedà marcat en el meu pensament.

On podia pensar millor? A la biblioteca, aquella sala estel·lar, la bola del món, i de cop, molts records; el poble, el bar, el meu aniversari, el regal...

I finalment el metge, que em va fer tornar a la crua realitat.
Només POLS, CENDRA i FUM.
Ho recordava tot: la tarda abans de la meva jubilació, mentre tornava cap a casa alegrament... no vaig trobar la casa, no vaig trobar la família, no vaig trobar res. Només aquelles guspires que havien engolit la meva vida, igual que les constel·lacions ho havien fet amb el meu temps. 

Tenia tants moments per recordar, que fins i tot alguna llàgrima va decidir viatjar galta avall...
I així em vaig despertar i vaig decidir adormir-me per sempre més.

I sí, aquesta era la trista història d’un home, un home que buscant el sentit de la seva vida, se n’adonà que ho havia perdut tot.




Cap comentari:

Publica un comentari