dilluns, 28 de maig de 2012

Text guanyador Relat Curt Les Preses


QUAN NO VOLS QUE EXISTEIXI LA REALITAT
Passejo tranquil·lament i m’aturo a la Plaça, observo fixament unes petjades impresses al terra, aparentment totes són iguals, però els meus ulls les recorren en fina subtilesa i la troben, ja només es fixen en una, hi ha un nom. Un nom molt comú Maria
Quan el veig un calfred em sacseja, és el veritable moment!, me n’adono del que passa, el moment que ho entenc tot. Si retrocedeixo, uns instants abans, m’estava fent mil preguntes, preguntes que totes tenien una sola i una mateixa resposta, preguntes que el meu cap no podia respondre, ja que això és, potser,  feina dels ulls. Començo a pensar perquè ningú m’escolta, a preguntar-me perquè els ulls de la gent s’omplen de llàgrimes, a enfadar-me perquè no entenc res o simplement, a no dir res, per no trencar silencis. És llavors quan començo a plantejar-me solucions a les meves preguntes, però una solució diferent per a cada pregunta, i me n’adono que pensar no té sentit, només és un ajut per sentir-me millor, però sé que no funcionarà. La meva ment passa d’un camí a l’altre, va a una velocitat impressionant, degut als meus canvis sobtats d’ànim.
En el precís moment que començo a fer-me una idea del que està passant, és quan miro els ulls dels altres. Aquells ulls humits i apagats, petits i remullats, on les llàgrimes rellisquen galta avall. T’aguanten la mirada durant uns instants, però al cap de poc, tornen a abaixar-la, veig uns ulls foscos, i és aleshores quan aquells ulls troben un punt fixe. Un punt on retrobo imatges de certes coses que he viscut fins ara, no plantejo cap futur, ja que les imatges del passat no m’ho permeten. Llavors, la mirada penetra a la ment, dona una informació que reprodueix sensacions, sentiments... començo a assabentar-te del que està passant.
Aquelles preguntes del principi, s’han convertit en una sola, una paraula que engloba les mil paraules, i que ara s’han convertit en la paraula mort. El cor diu que és la realitat, però la ment, no n’està del tot segura, per tant, ara són les paraules a qui toca treballar. A poc a poc, els ulls es van enfosquint fins que admeto el que passa, i llavors, quedo atrapat! Intento buscar un espai on sentir-me millor, però tot el que veig recorda el trist sentiment. És llavors, quan em sento engolit per la realitat.
Petjades impresses al terra que em desperten bruscament!
Irene Pagès (Ratolineta)

Cap comentari:

Publica un comentari